dijous, 2 de maig de 2013

collage poètic


dimecres, 3 d’abril de 2013

El ball

L'Anna tenia l'estranya mania d'estendre els mitjons per parelles. Els clavava la pinça just per la punta, com si espessigués el capciró d'uns dits imaginaris. Els mitjons, en una dansa ben avinguda, es movien compassats per l'embat del vent. Des de sota semblaven parelles ballant sobre el cel.
"Anna": potser aquell nom capicua de quatre lletres amb dos sons bessons explicava el seu amor pels nombres parells.
De sobte, però, un fet va trencar aquella simètrica harmonia. Al fons del cove aparegué un mitjó desaparellat. L'Anna es va sentir contrariada; odiava quan això passava. Tenia l'absurda teoria que la seva rentadora, com la bruixa de la caseta de xocolata, es cruspia els seus mitjons pel mer plaer de separar parelles.
Què en faria d'aquell mitjó solitari? quina utilitat tenia ara que havia perdut la seva parella?
Mentrestant, enmig d'aquell ball de roba estesa, el mitjó restava al fons del cove, com una solterona lletja a qui ningú ha convidat a ballar.
Com ella, es va dir. Sola i sense ningú amb qui celebrar aquell dia preciós de primavera. Però no, aquest cop no ho permetria, un simple mitjó no la faria caure en una autocompassió enganxifosa.
 
Va agafar el mitjó i el va estendre entre les calces. 
Al cap i a la fi els imparells també poden ballar sols, oi?

dimarts, 12 de març de 2013

el niu

Feia més d’un any que no passava per aquell carrer per no veure-la.  Això havia suposat un increment de deu minuts en el seu trajecte diari cap a la feina. Aquella casa, abans tan desitjada, havia esdevingut el símbol del seu fracàs.
El primer cop que la va veure se’n va enamorar. Semblava una caseta d’ocells; “un niu d’amor” es deia avergonyint-se d’un pensament tan carrincló.
La finestra arrodonida d’ull de bou li recordava les casetes que de petita gargotejava en els seus dibuixos infantils. Un quadrat i un triangle per teulada on dibuixava una finestra rodoneta, una caseta a la qual sempre s’arribava per un camí serpentejant de sorra.
Quan unes setmanes després va veure penjat el cartell de “Es lloga” a la porta, no va dubtar ni un segon en trucar per demanar una entrevista.
Feien temps que parlaven d’anar a viure junts; bé, ara que ho recordava sempre havia estat ella qui havia tret el tema. Ell assentia absent i desmenjat, sense demostrar gaire entusiasme. Quan aquella tarda li va explicar la seva trucada i que ja havia acordat una visita per l’endemà, ell va arrufar les celles i va dir: “Que has fet què?” I llavors va sortir la veritat. Ell no volia que anessin a viure junts, no pensava renunciar a la seva independència. Simplement l’havia deixat xerrar perquè no li agradava discutir amb ella.
Aquella va ser la primera i última vegada que van discutir. Ara ho veia, mai havien compartit cap somni, cap projecte de vida en comú, tot havien estat il·llusions seves. Com ell li havia dit al marxar, “tenia el cap massa ple de pardals”.

divendres, 11 de gener de 2013

L'ombra

 

L'odiava. Anés on anés sempre el perseguia.
Com s'ho havia fet en Peter Pan per  desempallegar-se'n? I el més important de tot: Per què havia deixat que la Wendy la hi tornés a cosir?
Quan creies que ja l'havies despistat, giraves el cap i la trobaves altre cop enganxada als talons, perseguint-te.
Però quan més omnipresent esdevenia era durant les tardes d'estiu, a la platja. Llavors la inclinació del sol allargava els seus contorns fins a proporcions monstruoses i gegantines.
Allà era una altra vegada, estenent-se sobre la sorra i les onades, adelantant-se als seus moviments i sentint abans que ell l'excitant plaer de la primera esquitxada dins l'aigua.

dimecres, 28 de novembre de 2012

Preguntes incontestables


-A qui estimes més, al pare o a la mare?
Aquella pregunta la va deixar estupefacta. Que l'amor es pugués mesura era una idea tan estranya, que no entrava dins del seu caparró. I absorta en aquesta perplexitat, la nena no va contestar.
L'adult, davant d'aquell mutisme, es va sentir incòmode, i per dissipar aquella manca de resposta que el feia sentir estúpid, li va llançar una altra pregunta.

-Què t'agradaria ser de gran?
Aquell adult feia preguntes ben empipadores, va pensar la nena. Imaginar-se a ella mateixa sent gran era quelcom inconcebible. "Ser una persona gran" pertanyia a una dimensió tan allunyada i remota, del seu "ser nena" que sentia que la separava d'ella una extensió de temps inmensa i inabastable. Una de les poques coses que la nena intuïa dels adults era que els agradava que responguessis a les seves preguntes. Així que va optar per contestar el que a ella li agradaria ser en aquell precís instant:

-Pirata!

diumenge, 18 de novembre de 2012

anunciant l'hivern


Les darreres orenetes perforaven l'aire amb els seus xiulets aguts. Aviat marxarien fugint del fred i l'hivern.
Aquest pensament m'omplia d'alegria. De sempre les he envejat sordament; tothom les prefereix als corbs.
Tot i ser negres com nosaltres, aquella pitrera blanca que llueixen al pit, i les ales i cua afuades, les fa semblar ballarins amb esmòquing. A més, la gent sempre somriu al veure-les arribar: anunciaven la primavera i el bon temps. Un poeta romàntic fins i tot els dedicà una poesia vinculant-les a un record amorós. En canvi a nosatres, els corbs, un poeta també romàntic, però bastant més lúgubre, ens féu protagonistes d'un poema sobre la pèrdua i la mort. "Nevermore".


Un esgarrip de fred li humitejà els ulls i li estarrufà el plomatge.
En un cel de plom, les antenes dels terrats es retallaven com arbres sense fulles. El corb obrí el bec i grallà amb alegria: "l'hivern ja és aquí".

dissabte, 3 de novembre de 2012

des de la finestra


   

Va treure el cap per la finestra i veié els dos rellotges que l'esguardaven sota les arcades metàl·liques, com un déu cellut. Els ulls impenetrables dels rellotges contemplaven l'entrada i sortida dels trens amb la indiferència del qui ha vist mil cops el mateix espectacle.
A l'andana no l'acomiadava ningú: no havia permès que l'acompanyessin per temor d'un comiat massa sentimental. D'aquesta manera la partença se li feia més suportable.
Per megafonia anunciaren que el tren estava a punt de sortir. Amb un gest mecànic tornà a mirar els rellotges; els mateixos que durant la guerra civil havien vist fugir milers de catalans a l'exili. Entre ells, els seus avis, que s'havien enfilat a un d'aquells trens camí de França.

I ara, molts anys després, qui marxava amb el cor encongit era ell, a la recerca d'una vida millor, d'una bona feina, i amb el desig soterrat d'un retorn no gaire llunyà.

dimarts, 30 d’octubre de 2012

els amants



 

Com si la clivella pròxima anunciés la separació, els dos rovells esperaven, tremolosos, la seva mort.
Des del naixament al clos de l'ou havien restat sempre units, conscients de la seva raresa bivitelina. I ara, com dos amants romàntics, esperaven junts l'embat de la forquilla que els havia de separar per sempre.
Però no tot és com hom suposa..., ja que després del cop fatal, el batre de la forquilla, lluny de separar-los, els va dur a aquell estat de fusió que tot amant anhela.

dilluns, 22 d’octubre de 2012

Fugir


 


Corria. Corria d'aquella manera desesperada que sacseja el cos quan fugim.
Feia poc que havia descobert una emoció nova: la por. Una intrusa que li raptava el cos i n'alterava la respiració fent que el seu cor bategués de manera descontrolada.
Aquest cop, però, no corria per esquivar la foscor o per l'ensurt inesperat d'un monstre traient el cap darrera una porta o sota el llit.
La nena havia comprès una veritat d'una certesa irrefutable: tots els nens, tard o d'hora, creixen i esdevenen adults.
I corria amb petites gambades maldestres passadís enllà per fugir del temps i dels seus sevilismes, sense saber, que d'amagat, ja el duia ben enganxat a les sabates.

divendres, 19 d’octubre de 2012

Hi havia una vegada...




 

 

Hi havia una vegada una càmera que volia ser una màquina d'escriure. Somiava en poder explicar amb paraules, i no sols amb imatges, les històries que cada dia passaven pels seus ulls.

Així que per les nits, com una Sherezade sense veu, en el seu cap teixia els relats que havien enquadrat els seus objectius. Si us apropeu i escolteu, potser podreu sentir les seves històries...