dimecres, 28 de novembre de 2012

Preguntes incontestables


-A qui estimes més, al pare o a la mare?
Aquella pregunta la va deixar estupefacta. Que l'amor es pugués mesura era una idea tan estranya, que no entrava dins del seu caparró. I absorta en aquesta perplexitat, la nena no va contestar.
L'adult, davant d'aquell mutisme, es va sentir incòmode, i per dissipar aquella manca de resposta que el feia sentir estúpid, li va llançar una altra pregunta.

-Què t'agradaria ser de gran?
Aquell adult feia preguntes ben empipadores, va pensar la nena. Imaginar-se a ella mateixa sent gran era quelcom inconcebible. "Ser una persona gran" pertanyia a una dimensió tan allunyada i remota, del seu "ser nena" que sentia que la separava d'ella una extensió de temps inmensa i inabastable. Una de les poques coses que la nena intuïa dels adults era que els agradava que responguessis a les seves preguntes. Així que va optar per contestar el que a ella li agradaria ser en aquell precís instant:

-Pirata!

diumenge, 18 de novembre de 2012

anunciant l'hivern


Les darreres orenetes perforaven l'aire amb els seus xiulets aguts. Aviat marxarien fugint del fred i l'hivern.
Aquest pensament m'omplia d'alegria. De sempre les he envejat sordament; tothom les prefereix als corbs.
Tot i ser negres com nosaltres, aquella pitrera blanca que llueixen al pit, i les ales i cua afuades, les fa semblar ballarins amb esmòquing. A més, la gent sempre somriu al veure-les arribar: anunciaven la primavera i el bon temps. Un poeta romàntic fins i tot els dedicà una poesia vinculant-les a un record amorós. En canvi a nosatres, els corbs, un poeta també romàntic, però bastant més lúgubre, ens féu protagonistes d'un poema sobre la pèrdua i la mort. "Nevermore".


Un esgarrip de fred li humitejà els ulls i li estarrufà el plomatge.
En un cel de plom, les antenes dels terrats es retallaven com arbres sense fulles. El corb obrí el bec i grallà amb alegria: "l'hivern ja és aquí".

dissabte, 3 de novembre de 2012

des de la finestra


   

Va treure el cap per la finestra i veié els dos rellotges que l'esguardaven sota les arcades metàl·liques, com un déu cellut. Els ulls impenetrables dels rellotges contemplaven l'entrada i sortida dels trens amb la indiferència del qui ha vist mil cops el mateix espectacle.
A l'andana no l'acomiadava ningú: no havia permès que l'acompanyessin per temor d'un comiat massa sentimental. D'aquesta manera la partença se li feia més suportable.
Per megafonia anunciaren que el tren estava a punt de sortir. Amb un gest mecànic tornà a mirar els rellotges; els mateixos que durant la guerra civil havien vist fugir milers de catalans a l'exili. Entre ells, els seus avis, que s'havien enfilat a un d'aquells trens camí de França.

I ara, molts anys després, qui marxava amb el cor encongit era ell, a la recerca d'una vida millor, d'una bona feina, i amb el desig soterrat d'un retorn no gaire llunyà.

dimarts, 30 d’octubre de 2012

els amants



 

Com si la clivella pròxima anunciés la separació, els dos rovells esperaven, tremolosos, la seva mort.
Des del naixament al clos de l'ou havien restat sempre units, conscients de la seva raresa bivitelina. I ara, com dos amants romàntics, esperaven junts l'embat de la forquilla que els havia de separar per sempre.
Però no tot és com hom suposa..., ja que després del cop fatal, el batre de la forquilla, lluny de separar-los, els va dur a aquell estat de fusió que tot amant anhela.

dilluns, 22 d’octubre de 2012

Fugir


 


Corria. Corria d'aquella manera desesperada que sacseja el cos quan fugim.
Feia poc que havia descobert una emoció nova: la por. Una intrusa que li raptava el cos i n'alterava la respiració fent que el seu cor bategués de manera descontrolada.
Aquest cop, però, no corria per esquivar la foscor o per l'ensurt inesperat d'un monstre traient el cap darrera una porta o sota el llit.
La nena havia comprès una veritat d'una certesa irrefutable: tots els nens, tard o d'hora, creixen i esdevenen adults.
I corria amb petites gambades maldestres passadís enllà per fugir del temps i dels seus sevilismes, sense saber, que d'amagat, ja el duia ben enganxat a les sabates.

divendres, 19 d’octubre de 2012

Hi havia una vegada...




 

 

Hi havia una vegada una càmera que volia ser una màquina d'escriure. Somiava en poder explicar amb paraules, i no sols amb imatges, les històries que cada dia passaven pels seus ulls.

Així que per les nits, com una Sherezade sense veu, en el seu cap teixia els relats que havien enquadrat els seus objectius. Si us apropeu i escolteu, potser podreu sentir les seves històries...