dilluns, 22 d’octubre de 2012

Fugir


 


Corria. Corria d'aquella manera desesperada que sacseja el cos quan fugim.
Feia poc que havia descobert una emoció nova: la por. Una intrusa que li raptava el cos i n'alterava la respiració fent que el seu cor bategués de manera descontrolada.
Aquest cop, però, no corria per esquivar la foscor o per l'ensurt inesperat d'un monstre traient el cap darrera una porta o sota el llit.
La nena havia comprès una veritat d'una certesa irrefutable: tots els nens, tard o d'hora, creixen i esdevenen adults.
I corria amb petites gambades maldestres passadís enllà per fugir del temps i dels seus sevilismes, sense saber, que d'amagat, ja el duia ben enganxat a les sabates.

9 comentaris:

  1. Per cert, felicitats per el blog! és una idea fantàstica com a projecte, m'encanta! Us seguiré d' aprop

    ResponElimina
  2. Avui intentava córrer cap enrere amb cançons que em tornessin a la infantesa, però el cabron del temps està ben enganxat a les sabates i no hi ha manera de desempallegar-se'n... :(

    (molt guapo aquest nou projecte. Em declaro fan des de ja mateix!)

    ResponElimina
    Respostes
    1. El temps és el pitjor invent de la història. Sort que existeix la música, l'autèntica màquina del temps, que ens permet viatjar al passat momentàneament.

      Gràcies DesoRdeN! :D

      Elimina
  3. M'agrada molt aquest projecte noies. Molta sort i ànims!

    Al que sempre li dono voltes de la infantesa quan ho comparo amb l'etapa adulta és la pèrdua de la inocència, en tots els sentits. Inocència envers les persones, les situacions, els enganys o les mentides, però també la inocència de posar els teus somnis als núvols i creure que algun dia podràs tocar-los amb els dits.. aquesta fulla en blanc que som de petits i que quan creixem comença a tenir taques, ratlles, "garabatos".. quan miro el meu cosí petit que no té ni 2 anys desitjo que pugui seguir sominat molt més lluny del que ho vaig fer jo o del que dicta la societat

    per cert, hiro, totalment cert el que deies del teu nebot i la Castanyada, avui en dia entre els nens és una festa-miratge..

    petons

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies Anna K! :)

      Les teves paraules m'han fet pensar en aquella peli de Coppola, "The Outsiders", quan el personatge que interpreta Ralph Macchio li diu a Ponyboy que sigui sent "daurat", com els nens.
      Però per desgràcia al créixer perdem la inocència i gran part de la il·lusió de la infantesa. Per això m'agrada estar amb els meus nebots, perquè em contagien una mica de la seva alegria i innocència de viure, però alhora em fa pena pensar que el temps els canviarà.

      Petons!

      Elimina
  4. És genial aquest nou projecte. M'agrada la combinació, de ben segur que sortiran històries i imatges genials!

    Ja teniu un altre admiradora.

    Molts petons!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies!! ens alegra que t'agradi :D

      Petonets!!

      Elimina