dimecres, 28 de novembre de 2012

Preguntes incontestables


-A qui estimes més, al pare o a la mare?
Aquella pregunta la va deixar estupefacta. Que l'amor es pugués mesura era una idea tan estranya, que no entrava dins del seu caparró. I absorta en aquesta perplexitat, la nena no va contestar.
L'adult, davant d'aquell mutisme, es va sentir incòmode, i per dissipar aquella manca de resposta que el feia sentir estúpid, li va llançar una altra pregunta.

-Què t'agradaria ser de gran?
Aquell adult feia preguntes ben empipadores, va pensar la nena. Imaginar-se a ella mateixa sent gran era quelcom inconcebible. "Ser una persona gran" pertanyia a una dimensió tan allunyada i remota, del seu "ser nena" que sentia que la separava d'ella una extensió de temps inmensa i inabastable. Una de les poques coses que la nena intuïa dels adults era que els agradava que responguessis a les seves preguntes. Així que va optar per contestar el que a ella li agradaria ser en aquell precís instant:

-Pirata!

diumenge, 18 de novembre de 2012

anunciant l'hivern


Les darreres orenetes perforaven l'aire amb els seus xiulets aguts. Aviat marxarien fugint del fred i l'hivern.
Aquest pensament m'omplia d'alegria. De sempre les he envejat sordament; tothom les prefereix als corbs.
Tot i ser negres com nosaltres, aquella pitrera blanca que llueixen al pit, i les ales i cua afuades, les fa semblar ballarins amb esmòquing. A més, la gent sempre somriu al veure-les arribar: anunciaven la primavera i el bon temps. Un poeta romàntic fins i tot els dedicà una poesia vinculant-les a un record amorós. En canvi a nosatres, els corbs, un poeta també romàntic, però bastant més lúgubre, ens féu protagonistes d'un poema sobre la pèrdua i la mort. "Nevermore".


Un esgarrip de fred li humitejà els ulls i li estarrufà el plomatge.
En un cel de plom, les antenes dels terrats es retallaven com arbres sense fulles. El corb obrí el bec i grallà amb alegria: "l'hivern ja és aquí".

dissabte, 3 de novembre de 2012

des de la finestra


   

Va treure el cap per la finestra i veié els dos rellotges que l'esguardaven sota les arcades metàl·liques, com un déu cellut. Els ulls impenetrables dels rellotges contemplaven l'entrada i sortida dels trens amb la indiferència del qui ha vist mil cops el mateix espectacle.
A l'andana no l'acomiadava ningú: no havia permès que l'acompanyessin per temor d'un comiat massa sentimental. D'aquesta manera la partença se li feia més suportable.
Per megafonia anunciaren que el tren estava a punt de sortir. Amb un gest mecànic tornà a mirar els rellotges; els mateixos que durant la guerra civil havien vist fugir milers de catalans a l'exili. Entre ells, els seus avis, que s'havien enfilat a un d'aquells trens camí de França.

I ara, molts anys després, qui marxava amb el cor encongit era ell, a la recerca d'una vida millor, d'una bona feina, i amb el desig soterrat d'un retorn no gaire llunyà.