dimecres, 28 de novembre de 2012

Preguntes incontestables


-A qui estimes més, al pare o a la mare?
Aquella pregunta la va deixar estupefacta. Que l'amor es pugués mesura era una idea tan estranya, que no entrava dins del seu caparró. I absorta en aquesta perplexitat, la nena no va contestar.
L'adult, davant d'aquell mutisme, es va sentir incòmode, i per dissipar aquella manca de resposta que el feia sentir estúpid, li va llançar una altra pregunta.

-Què t'agradaria ser de gran?
Aquell adult feia preguntes ben empipadores, va pensar la nena. Imaginar-se a ella mateixa sent gran era quelcom inconcebible. "Ser una persona gran" pertanyia a una dimensió tan allunyada i remota, del seu "ser nena" que sentia que la separava d'ella una extensió de temps inmensa i inabastable. Una de les poques coses que la nena intuïa dels adults era que els agradava que responguessis a les seves preguntes. Així que va optar per contestar el que a ella li agradaria ser en aquell precís instant:

-Pirata!

6 comentaris:

  1. els adults som els socialitzadors dels petits i és una pena, els ensenyem a dosificar l'amor, a mesurar els regals gratuits de la felicitat i a reprimir el comportament... una pena! Visca els pirates!!!!!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, els adults apestem! per això -tot i que pugui semblar inmadur de part meva- intento no ser-ne un, o ser una adulta "peculiar", al menys...
      Visca!!! ;D

      Elimina
  2. Tinc els dos patitos ja i em segueixo preguntant el mateix, què t'agradaria ser de gran. Veient el panorama i com involuciona la societat i la gent, em pregunto, també, si m'ho seguiré dient tota la vida.. (no sé si riure o plorar).
    Ara els nens que volen ser astronautes ja no somien amb trepitjar la llunya, somien molt més lluny, en el planeta vermell.

    Petons!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si et serveix de consol, ja fa temps que tinc els dos patitos i encara em pregunto el mateix ¬¬' i això si que és per plorar...
      Jo de petita volia ser pintora jaja

      Petons :)

      Elimina
  3. jeje, què graciosa la nena; l'altre dia parlàvem amb una amiga sobre els límits i les inhibicions que ens imposen a mesura que ens fem grans, enlloc de potenciar tot aquest torrent de creativitat i fantasia que tenim quan som nens. El món adult és patètic

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, patètic i en blanc i negre. M'agradaria tornar a ser nena per sentir aquella creativitat i fantasia que tenia als 5 anys...

      Elimina