dijous, 2 de maig de 2013

collage poètic


dimecres, 3 d’abril de 2013

El ball

L'Anna tenia l'estranya mania d'estendre els mitjons per parelles. Els clavava la pinça just per la punta, com si espessigués el capciró d'uns dits imaginaris. Els mitjons, en una dansa ben avinguda, es movien compassats per l'embat del vent. Des de sota semblaven parelles ballant sobre el cel.
"Anna": potser aquell nom capicua de quatre lletres amb dos sons bessons explicava el seu amor pels nombres parells.
De sobte, però, un fet va trencar aquella simètrica harmonia. Al fons del cove aparegué un mitjó desaparellat. L'Anna es va sentir contrariada; odiava quan això passava. Tenia l'absurda teoria que la seva rentadora, com la bruixa de la caseta de xocolata, es cruspia els seus mitjons pel mer plaer de separar parelles.
Què en faria d'aquell mitjó solitari? quina utilitat tenia ara que havia perdut la seva parella?
Mentrestant, enmig d'aquell ball de roba estesa, el mitjó restava al fons del cove, com una solterona lletja a qui ningú ha convidat a ballar.
Com ella, es va dir. Sola i sense ningú amb qui celebrar aquell dia preciós de primavera. Però no, aquest cop no ho permetria, un simple mitjó no la faria caure en una autocompassió enganxifosa.
 
Va agafar el mitjó i el va estendre entre les calces. 
Al cap i a la fi els imparells també poden ballar sols, oi?

dimarts, 12 de març de 2013

el niu

Feia més d’un any que no passava per aquell carrer per no veure-la.  Això havia suposat un increment de deu minuts en el seu trajecte diari cap a la feina. Aquella casa, abans tan desitjada, havia esdevingut el símbol del seu fracàs.
El primer cop que la va veure se’n va enamorar. Semblava una caseta d’ocells; “un niu d’amor” es deia avergonyint-se d’un pensament tan carrincló.
La finestra arrodonida d’ull de bou li recordava les casetes que de petita gargotejava en els seus dibuixos infantils. Un quadrat i un triangle per teulada on dibuixava una finestra rodoneta, una caseta a la qual sempre s’arribava per un camí serpentejant de sorra.
Quan unes setmanes després va veure penjat el cartell de “Es lloga” a la porta, no va dubtar ni un segon en trucar per demanar una entrevista.
Feien temps que parlaven d’anar a viure junts; bé, ara que ho recordava sempre havia estat ella qui havia tret el tema. Ell assentia absent i desmenjat, sense demostrar gaire entusiasme. Quan aquella tarda li va explicar la seva trucada i que ja havia acordat una visita per l’endemà, ell va arrufar les celles i va dir: “Que has fet què?” I llavors va sortir la veritat. Ell no volia que anessin a viure junts, no pensava renunciar a la seva independència. Simplement l’havia deixat xerrar perquè no li agradava discutir amb ella.
Aquella va ser la primera i última vegada que van discutir. Ara ho veia, mai havien compartit cap somni, cap projecte de vida en comú, tot havien estat il·llusions seves. Com ell li havia dit al marxar, “tenia el cap massa ple de pardals”.

divendres, 11 de gener de 2013

L'ombra

 

L'odiava. Anés on anés sempre el perseguia.
Com s'ho havia fet en Peter Pan per  desempallegar-se'n? I el més important de tot: Per què havia deixat que la Wendy la hi tornés a cosir?
Quan creies que ja l'havies despistat, giraves el cap i la trobaves altre cop enganxada als talons, perseguint-te.
Però quan més omnipresent esdevenia era durant les tardes d'estiu, a la platja. Llavors la inclinació del sol allargava els seus contorns fins a proporcions monstruoses i gegantines.
Allà era una altra vegada, estenent-se sobre la sorra i les onades, adelantant-se als seus moviments i sentint abans que ell l'excitant plaer de la primera esquitxada dins l'aigua.