dimarts, 12 de març de 2013

el niu

Feia més d’un any que no passava per aquell carrer per no veure-la.  Això havia suposat un increment de deu minuts en el seu trajecte diari cap a la feina. Aquella casa, abans tan desitjada, havia esdevingut el símbol del seu fracàs.
El primer cop que la va veure se’n va enamorar. Semblava una caseta d’ocells; “un niu d’amor” es deia avergonyint-se d’un pensament tan carrincló.
La finestra arrodonida d’ull de bou li recordava les casetes que de petita gargotejava en els seus dibuixos infantils. Un quadrat i un triangle per teulada on dibuixava una finestra rodoneta, una caseta a la qual sempre s’arribava per un camí serpentejant de sorra.
Quan unes setmanes després va veure penjat el cartell de “Es lloga” a la porta, no va dubtar ni un segon en trucar per demanar una entrevista.
Feien temps que parlaven d’anar a viure junts; bé, ara que ho recordava sempre havia estat ella qui havia tret el tema. Ell assentia absent i desmenjat, sense demostrar gaire entusiasme. Quan aquella tarda li va explicar la seva trucada i que ja havia acordat una visita per l’endemà, ell va arrufar les celles i va dir: “Que has fet què?” I llavors va sortir la veritat. Ell no volia que anessin a viure junts, no pensava renunciar a la seva independència. Simplement l’havia deixat xerrar perquè no li agradava discutir amb ella.
Aquella va ser la primera i última vegada que van discutir. Ara ho veia, mai havien compartit cap somni, cap projecte de vida en comú, tot havien estat il·llusions seves. Com ell li havia dit al marxar, “tenia el cap massa ple de pardals”.