dimecres, 3 d’abril de 2013

El ball

L'Anna tenia l'estranya mania d'estendre els mitjons per parelles. Els clavava la pinça just per la punta, com si espessigués el capciró d'uns dits imaginaris. Els mitjons, en una dansa ben avinguda, es movien compassats per l'embat del vent. Des de sota semblaven parelles ballant sobre el cel.
"Anna": potser aquell nom capicua de quatre lletres amb dos sons bessons explicava el seu amor pels nombres parells.
De sobte, però, un fet va trencar aquella simètrica harmonia. Al fons del cove aparegué un mitjó desaparellat. L'Anna es va sentir contrariada; odiava quan això passava. Tenia l'absurda teoria que la seva rentadora, com la bruixa de la caseta de xocolata, es cruspia els seus mitjons pel mer plaer de separar parelles.
Què en faria d'aquell mitjó solitari? quina utilitat tenia ara que havia perdut la seva parella?
Mentrestant, enmig d'aquell ball de roba estesa, el mitjó restava al fons del cove, com una solterona lletja a qui ningú ha convidat a ballar.
Com ella, es va dir. Sola i sense ningú amb qui celebrar aquell dia preciós de primavera. Però no, aquest cop no ho permetria, un simple mitjó no la faria caure en una autocompassió enganxifosa.
 
Va agafar el mitjó i el va estendre entre les calces. 
Al cap i a la fi els imparells també poden ballar sols, oi?